Hola a todas, hoy vuelve a ser 23 de marzo y para los veteranos del foro (no se si quedan muchos, entro poco al foro....) vengo a compartir las cuatro línias que como cada año escribo y hago públicas sobre nuestra Amanda, Panchiacb para vosotros
He pensado que os gustaría leerlas, a los nuevos seguro que los veteranos os pondrán rapidamente en situación
Primero en catalan y luego traducido al castellano, un abrazo a todas, Vengador Justiciero, a sus pies, ya lo sabes.
ja torna a ser 23 de març Amanda Castell....
Com sempre, abans d’escriure’t repasso una mica el que t’he anat dient aquests anys, em serveix per agafar persectiva, per adonar-me del que he destacat de tu de manera inconscient durant tot aquest temps; vuit anys de fet, vuit anys ja, quan ho penso me’n faig creus…fa uns dies vam venir a “veure’t” amb la Nona (que estrany se’m fa això de dir venir a veure’t quan se que l’únic que vaig a veure és un tros de marbre amb el teu nom, però la ment és així, he acabat sent una d’aquelles persones que va de tant en tant al cementiri a veure’t i explicar-te novetats, malgrat racionament no tingui ni cap ni peus) i un cop allà vaig començar a pensar en com li explicaríem a la Nona d’aquí uns anys qui és l’Amanda…
No se pas per on començarem quan sigui el moment, a quina edat la Nona voldrà saber qui és aquesta Amanda de la que parlem, de la que tenim tantes fotos i que malgrat ella no hagi vist mai tothom digui que és tan especial? És molt d’hora encara per començar a pensar en això, ho se, però no vaig poder evitar que em vingués al cap, a saber com ho farem quan toqui…
Vuit anys, vuit anys i tinc una preciosa nena d’onze mesos. No ho hagués pensat mai, de fet si algú m’hagués insinuat això durant els dos primers anys, probablement s’hagués emportat alguna hòstia o com a mínim algun renec. Al principi de tot, passats els primers mesos on tot és com una boira espessa, quan ja vaig començar a assimilar que no hi eres i que jo havia de començar a aixecar una miqueta el cap de terra, em vaig imaginar que em convertiria en una espècie d’ésser asexual, que mai més estaria amb ningú, que mai més estimaria. Insinuar, pensar, esperar qualsevol altre cosa ho considerava poc més que un insult cap a tu, simplement la meva vida seria així, faria esport, pujaria muntanyes, tindria molts amics...però no veia cap possibilitat més enllà d’això. Recordo que el teu estimat Txema em va dir en un comentari innocent sense pensar-ho gaire (així, natural, tal com era ell, com trobem a faltar la teva espontanïetat i el teu optimisme Txema :/ ) que és necessitaven uns dos anys de dol, que més o menys tothom necessitava aquest temps per a refer-se, mai li vaig dir, però durant molt de temps em ressonaven amb ràbia les seves paraules dins el meu cap, se que ell sabia massa perfectament de que parlava, però tot i així no vaig acceptar mai la seva profecia, no vaig acceptar la seva experiència personal, cada cas és un món pensava...el fet és que als dos anys, uns mesos abans uns mesos després, per sort, jo ja vaig començar a haver de donar-li la raó...
El fet és que ara fa poc vam celebrar el cap d’any amb la teva troupe de Sant Adrià, 8 adults, 7 criatures i una gossa. Si, tot canvia, tot acaba fluint, tot es transforma... Segueixo sense acceptar la frase “el temps ho cura tot”, no crec que l’accepti mai, no em sembla apropiada. Amb el temps assimilem i aprenem a conviure, cada cop ho fem millor, amb el que ens ha tocat patir a la vida, però curar….això no es cura, no va així la cosa, aprens a portar-ho amb més dignitat, a valorar totes les coses positives d’haver-te conegut, a saber riure i compartir l’alegria d’aquells moments amb la gent que t’estimava. Avui mirava fotos, n’he enviat tres o quatre a gent que com jo o com tants altres, també et troba a faltar, i hem rigut d’alguna anècdota, d’algun detall, d’algun somriure. O potser ni això, cadascú té el seu record, la seva anècdota i el seu moment especial que va compartir amb tu, alguns afortunats en tenim molts, d’altres en tenen menys, però tots són especials, perquè tu els converties en especials, feies sentir important a la gent, tenies aquest do, al teu voltant sempre passaven coses, normalment coses sorprenents, inesperades, sense vergonyes...més val demanar perdó que demanar sempre permís, això em vas ensenyar també; que si creus que has de fer alguna cosa, fes-la, sense perdre massa temps deies. Gent que no et va arribar a conèixer també et considera una persona especial per tot el que t’ha envoltat durant tots aquests anys, per tot el que la gent ha explicat de tu, per la quantitat absolutament increïble de gent que segueix tenint un racó del seu cor guardat per a tu; veure els homenatges de la penya, el minut d’aplaudiments, la pinya dels jugadors amb nosaltres, la dedicatòria de tv3, del cau, dels diaris, dels llocs on vas treballar, de tothom amb qui vas coincidir….vuit anys després tot segueix igual, tot més ben portat, tot portat amb somriures que hem aprés a recuperar, però tot tan a flor de pell com sempre.
Tenim Nona, tenim casa amb badiu, tenim bodes, tenim avis que se’ls hi cau la baba, tenim dinars més que sopars, anhelem tornar a tenir muntanyes, tenim riures i pocs plors, tenim projectes i poc temps per realitzar-los, tenim amics i menys temps del que voldríem per a dedicar-lis, tenim llibres acumulats i música per escoltar, tenim excuses per a viatjar i excuses per a trobar-nos amb els que viuen lluny, tenim bàsquet...tenim tot allò que ens vas ensenyar a valorar, ho intentem cuidar però sobretot ho intentem disfrutar. Disfrutar de cada moment, de cada instant possible, sabem massa bé que la vida dura el que dura, que tot pot canviar sense avisar, així que cal gaudir-la, assaborir-la i compartir-la amb els que estimes. Això és el que intentem recordar-nos de tant en tant, per no perdre la perspectiva, disfrutar, compartir, riure, estimar. Amb la Nona és tot més senzill, no dóna gaires més alternatives que aquestes...almenys fins que arribi a l’adolescència, un cop aquí ja en parlarem…
Més enllà del que t’estimo i del que signifiques per a mi, el que no deixarà mai de sorprendre’m i de fer-me somriure és la quantitat tan descomunal de gent per a qui vas ser especial en la seva vida, la quantitat de gent que et segueix estimant vuit anys després. Ja t’ho he dit sempre però aquest magnetisme teu no té comparació possible, en tots els àmbits, en tot tipus de gent diversa, tu sempre acabaves sent algú especial per a aquestes persones. Jo només vaig tenir la immensa sort d’estar més temps que ells a prop teu, de saber més coses de tu, del que senties, del com senties, del que rumiaves i del que projectaves. I avui més que mai i com he fet sempre i faré sempre, te’n dono les gràcies, gràcies per obrir una mica més la meva ment, per ensenyar-me a ser més bona persona, per valorar les coses grans però també les petites, sobretot les petites. Gràcies per moltíssimes coses, però sobretot, per compartir el teu món amb mi, sense reserves de cap tipus, per obrir la teva vida i confiar en mi.
SeMPRe estaré en deute amb tu. T’estimo, t’estimem.
-----------------------------------------------------------------------------
Como siempre, antes de escribir, repaso un poco lo que te he ido diciendo durante estos años, me sirve para coger perspectiva, para darme cuent de lo que he destacado de ti de manera inconsciente durante todo este tiempo, ocho años de hecho, ocho años ya, cuando lo pienso….hace unos días vinimos a “verte” con Nona (que raro se me hace esto de decir venir a verte cuando sé que lo único que voy a ver es un pedazo de mármol con tu nombre, pero la mente es así, he terminado siendo una de esas personas que van de vez en cuando al cementerio a verte y explicarte novedades, aunque racionalmente no tenga sentido) y una vez allí empecé a pensar en cómo le contaríamos a Nona en unos años, quién es Amanda…
No se por donde empezaremos cuando sea el momento, a que edad Nona querrá saber quién es esta Amanda de la que hablamos, de la que tenemos tantas fotos y que aunque ella no ha visto nunca todo el mundo diga que es tan especial? Es muy pronto aún para empezar a pensar en esto, lo se, pero no pude evitar que me viniera a la cabeza, a saber cómo lo haremos cuando toque…
Ocho años, ocho años y tengo una preciosa niña de once meses. No lo hubiera pensado nunca, de hecho si alguien me lo hubiera insinuado durante los primeros dos años, probablemente se hubiera llevado alguna hostia o como mínimo algún insulto. Al principio de todo, pasados los primeros meses donde todo era como una niebla, cuando ya empecçe a asimilar que no estabas y que yo tenía que empezar a levantar un poco la cabeza del suelo, me imaginé que me convertiría en una especie de ser asexual, que nunca más estaría con nadie, que nunca más amaría. Insinuar. pensar, esperar cualquier otra cosa lo consideraba poco menos que un insulto hacia ti, simplemente mi vida sería así, haría deporte, subiría montañas, tendría muchos amigos….pero no veía ninguna posibilidad más allás de esto. Recuerdo que tu querido Txema me dijo en un comentario inocente sin pensar demasiado (así, natural, tal como era él, cómo echamos de menos tu espontaneidad y tu optimismo Txema) que se necesitaban unos dos años de duelo, que más o menos todo el mundo necesitaba este tiempo para rehacerse, nunca se lo dije, pero durante mucho tiempo me retumbaban con rabia sus palabras dentro de mi cabeza, sé que él sabía perfectamente de lo que hablaba, paro aún así no acepté nunca su profecía, no acepté su experiencia personal, cada caso es un mundo pensaba yo...el hecho es que a los dos años, unos meses antes unos meses después, por suerte, empecé a tener que darle la razón….
El hecho es que hace poco celebramos el fin de año con tu troupe de Sant Adrià, 8 adultos, 7 criaturas y una perra. Si, todo cambia, todo fluye al final, todo se transforma. Sigo sin aceptar la frase “el tiempo lo cura todo”, no creo que la acepte nunca, no me parece apropiada. Con el tiempo asimilamos y aprendemos a convivir, cada vez lo hacemos mejor, con lo que nos ha tocado sufrir en la vida, pero curar...esto no se cura, no va así la cosa, aprendes a llevarlo con más dignidad, a valorar todas las cosas positivas de haberte conocido, a saber reír y compartir la alegría de esos momentos con la gente que te quería. Hoy miraba fotos, he mandado tres o cuatro a gente que como yo o como tantos otros, también te echan de menos, hemos reido de alguna anécdota, de algún detalle, de alguna sonrisa. O quizás ni eso, cada uno tiene su recuerdo, su anécdota y su momento especial que compartió contigo, algunos afortunados tenemos muchos, otros tienen menos, pero todos son especiales, porque tu los convertías en especiales, hacías sentir importante a la gente, tenías ese don, a tu alrededor siempre pasaban cosas, normalmente cosas sorprendentes, inesperadas, sin vergüenzas...más vale pedir perdón que pedir siempre permiso, eso me enseñaste también, que si crees que alguna cosa ha de hacerse, hazla, sin perder demasiado tiempo decías. Gente que no te llegó a conocer también te considera una persona especial por todo lo que te ha rodeado durante estos años, por todo lo que la gente ha contado de ti, por la cantidad absolutamente increíble de gente que sigue teniendo un rincón de su corazón guardado para ti; ver los homenajes de la penya, el minuto de aplausos, la piña de los jugadores con nosotros, la dedicatoria de tv3, del cau, de los periódicos, de los sitios donde trabajaste , de todos los que coincidieron contigo….ocho años después todo sigue igual, todo mejor llevado, todo llevado con sonrisas que hemos aprendido a recuperar, pero todo tan a flor de piel como siempre.
Tenemos Nona, tenemos casa con patio, tenemos bodas, tenemos abuelos que se les cae la baba, tenemos comidas más que cenas, soñamos volver a tener montañas, tenemos risas y pocos lloros, tenemos proyectos y poco tiempo para completarlos, tenemos amigos y menos tiempo del que querríamos para dedicarles, tenemos libros amontonados y música pendiente de escuchar, tenemos excusas para viajar y excusas para encontrarnos con los que viven lejos, tenemos baloncesto….tenemos todo lo que nos enseñaste a valorar, intentamos cuidarlo pero sobretodo intentamos disfrutarlo. Disfrutar de cada momento, de cada instante posible, sabemos demasiado bien que la vida dura lo que dura, que todo puede cambiar sin avisar, así que es necesaria disfrutarla, degustarla y compartirla con la gente a la que quieres. Todo esto intentamos recordarnos de vez en cuando, para no perder la perspectiva. Con Nona todo es más fácil, no da muchas más alternativas que estas….al menos hasta que llegue a la adolescencia, allí ya veremos…
Más allá de lo que te quiero y de lo que significas para mi, lo que no dejará nunca de sorprenderme y de hacerme sonreír es la cantidad tan descomunal de gente para la que fuiste especial en su vida, la cantidad de gente que te sigue queriendo ocho años después. Ya te lo he dicho siempre pero este magnetismo tuyo no tiene comparación posible, en todos los ámbitos, en todo tipo de gente diferente, tu siempre acababas siendo alguien especial para estas personas. Yo solo tuve la inmensa suerte de estar más tiempo que ellos cerca de ti, de saber más cosas de ti, de lo que senties, de como lo sentías, de lo que pensabas y de lo que proyectabas. I hoy más que nunca y como he hecho siempre y haré siempre, te doy las gracias, gracias por abrir un poco más mi mente, por enseñarme a ser más buena persona, por valorar las cosas grandes pero también las pequeñas, sobretodo las pequeñas. Gracias por muchísimas cosas, pero sobretodo por compartir tu mundo conmigo, sin reservas de ningún tipo, por abrir tu vida y confiar en mi.
SeMPRe estaré en deuda contigo. Te quiero, te queremos.